AMB PRETENSIÓ EDUCATIVA

El vicio de educar: EL TIEMPO NO LO ARREGLA TODO

2012-01-19T20:18:00.001+01:00

A lo largo de 2011 Cuadernos de Pegagogía me pidió que escribiera una pequeña columna en su sección de Historias Mínimas. Esta colaboración dió lugar a EL VICIO DE EDUCAR. donde brevemente apuntaba algun comentario sobre preocupaciones más o menos razonables en defensa de la educación.
Acabado el compromiso y viendo cómo llueven piedras sobre la educación y la escuela, me he propuesto traspasar este pequeño compromiso mensual al bolg.
Para ponernos a tono copio la última de las colaboraciones.

Hace tiempo, en el libro “El lugar de la infancia”, reivindiqué la obligación adulta de preservar algunos entornos educativos. Entre ellos me refería a la educación en los primeros años de la infancia. Vuelvo al tema porque, como siempre, también ahora la infancia y la educación infantil son la parte frágil de las nuevas y viejas crisis, son lo primero que desaparece cuando nos falta dinero, cuando no tenemos tiempo, cuando necesitamos otras satisfacciones. Nos pasa con los cambios en nuestros estilos de vida, con las modificaciones de los grupos familiares y con los recortes económicos. Es fácil recortar en educación. Comenzar por las primeras etapas parece algo obvio.

Existe una grave discordancia entre las verdaderas necesidades de los niños y niñas pequeños y las nuevas realidades familiares (sus demandas de recursos para que los hijos sean cuidados, a menudo para que estén bajo algún tipo de tutela, para ser educados de manera adecuada), las respuestas de las administraciones, los recursos disponibles y, ahora, las inexistentes prioridades presupuestarias. Pero si, como profesional que colabora a la felicidad de las personas, tuviera que seleccionar una etapa singular, prioritaria, significativa, determinante de una buena parte de lo que llegamos a ser, esta tiene que ver con la primera infancia y con los procesos educativos que se dan en ella.

Como educador comprometido, no puedo menos que recordar cómo muchas de las desigualdades educativas y de aprendizaje posteriores tienen su origen en la desigualdad de estímulos en los primeros años. La igualdad de oportunidades, el equilibrio personal y la vinculación social tienen buena parte de sus raíces en las experiencias vividas en los tiempos infantiles. La educación en los primeros años de la vida es justamente aquella en la que es imposible renunciar a considerar la calidad. Una forma precaria de educar, ya sea por la ausencia de la estimulación adecuada, ya sea por la vivencia de experiencias inadecuadas, no genera solamente un conjunto de déficits más o menos compensables a posteriori, genera daños y dificultades en los procesos de humanización, de personalización.

Volver a convertir la educación infantil en un asunto de familia (de familias que no existen, de padres y madres con otras prioridades, de grupos empobrecidos que dedican su tiempo a subsistir) y en una oferta de servicios de vigilancia entretenida, consiste simplemente en hacer que los niños paguen ya nuestras hipotecas.

SE PUEDE TENER ÉXITO SI SE APRENDE CON LA COMUNIDAD

2011-11-15T17:50:00.002+01:00

De nuevo, en medio de los eslóganes políticos, volvemos a estar bombardeados por la necesidad de la "lucha contra el fracaso escolar", en Cataluña la inistencia está ahora adobada con nuevas lecturas simplificadoras de los datos del Informe Pisa. No dejaré de repetir que eso del fracaso no es una categoría cuantificable y comparable sino varias situaciones complejas de dificultad educativa. Sin embargo, hoy, quisiera empezar a escribir sobre algunas de las diferentes formas -que funcionan- para conseguir que los diversos adolescentes tengan finalmente éxito en la escuela. Una reflexión mucho más amplía, que hoy aparcamos, nos obligaría a definir antes cómo debe que ser una escuela en la que sea posible, a la vez, estar en la adolescencia y aprender.

De momento, quisiera referirme a un conjunto de prácticas educativas que se agrupan alrededor de la idea de “aprendizaje servicio”. Adolescentes que aprenden implicándose y prestando servicios a la comunidad. Comunidades que acaban preocupadas por la educación del sus adolescentes. Aprenden con proyectos para recuperar el bosque de las riberas fluviales, haciendo de tutores de aprendizaje otros alumnos, construyendo la web de las entidades del barrio, arreglando bicis para el Senegal, gestionando la comunicación audiovisual del instituto, etc.

En cualquier caso, convendría definir primero las diferentes formas de éxito o, al menos, describir aquello que esperamos como resultado final del paso de los chicos y chicas por la escuela. De todas las competencias que se supone tienen que adquirir podemos hacer dos grupos: un conjunto de saberes imprescindibles para funcionar en la sociedad actual y para poder continuar aprendiendo; un conjunto de valores interiorizados, de habilidades sociales, de actitudes, de vivencias de pertenencia. Se fracasa si no se domina la parte básica del primer grupo. Pero, igualmente se fracasa si no se adquiere el núcleo del segundo grupo. Es un fracaso sentirse solo o vivir que los otros sobran, no sentir que formas parte de una comunidad o pensar que otros son ajenos, ser competente pero considerar que los otros son inferiores. Necesitamos que aprendan y, si tienen dificultades y vacíos educativos, mejoren, no lleguen a ser considerados y a sentirse un desastre. También necesitamos que no se descuelguen, que se conviertan en ciudadanos, que su confrontación académica no pase a ser conflicto social permanente, que su éxito académico no devenga factor de dominio y segregación.

Para conseguirlo tenemos debemos destacar cómo aprenden los adolescentes. Sabemos que, de una manera mucho más importante que en etapas anteriores, aprenden experimentando. Dejan de fracasar si, en lugar de seguir la pasividad académica, pueden actuar, probar, descubrir. No existe aprendizaje adolescente sin implicación vital, sin alguna conexión con la realidad que van viviendo. Alumnos que pasan de las ciencias naturales aprenden sobre plaquetas o hemoglobina si pueden discutir el resultado de un análisis que se han tenido que hacer y, especialmente, si su unidad de aprendizaje está dentro de una propuesta de trabajo con un banco de sangre al que ayudan para que la comunidad que los rodea haga donaciones.

También sabemos que sus aprendizajes son posibles si más allá de los razonamientos están implicadas las emociones, los sentimientos, los afectos. Si la inteligencia emocional entra en juego, si los aprendizajes tienen alguna resonancia vital. Aprender los sistemas de medida o el cálculo de superficies encuentra sentido cuando se ve la sonrisa de los niños de una clase de educación infantil jugando con la casa de muñecas que han hecho por ellos. Igualmente, sabemos que enseñar a otro es una forma perfecta de aprender. Ser maestro admirado de informática en un curso para personas mayores hace descubrir su valía a quien un día detrás de otro es un desastre en su clase. Cooperar no atrasa al que sabe mucho, ayuda descubrir aquello que no se sabe y a que el otro también descubre que algo sabe. Cómo conseguir de otras maneras el éxito está bastante inventado. Algunas (http://www.aprenentatgeservei.org ) nos recuerdan los aspectos comunitarios, de implicación y de experimentación que son imprescindibles para aprender.
(Artículo piblicado en el suplemento Criaturas del diario ARA 12.11.11)

OCUPARSE SENSATAMENTE DE LA INFANCIA EN EL ESPACIO LOCAL

2011-11-03T12:25:00.000+01:00

(Reflexiones para la Jornada de la FEMP sobre atención comunitaria psicológica y educativa. Madrid 03.11.2011)

En una sociedad aceleradamente cambiante, mestiza, con frecuencia socialmente frágil, sometida a nuevas crisis económicas, algunos grupos de ciudadanos y ciudadanas como los niños y niñas corren el riesgo de pagar todos los platos rotos, asumir sobre sus espaldas nuestras hipotecas.

En el terreno de las políticas, especialmente las locales, muchas de la iniciativas y de los recursos de infancia quedan desbordados por las nuevas realidades o, lo que es peor, cuando empiezan a aplicarse los recortes pasan a ser considerados secundarios y prescindibles.
Para que, al menos, no perdamos la preocupación por pensar formas sensatas y actualizadas de prestar atención a la infancia sugiero compartir un debate sobre las principales propuestas para la infancia que toda comunidad local debería tener. Propongo reflexionar sobre estas 10:

1. Un programa destinado a abordar la pobreza infantil, el impacto en las diversas infancias de las situaciones de pobreza (en las necesidades básicas, en el acceso a los recursos y las formas de convivencia en dificultad en los diferentes sistemas, empezando por la escuela)

2. En los primeros años de infancia diversos espacios lúdicos, para los niños y niñas y sus adultos, destinados a completar, de manera interactiva, la estimulación familiar o la que se da en los espacios educativos reglados.

3. En esos primeros años, un programa con actividades diversas, destinado a ayudar a construir las vinculaciones con las persones adultas de su grupo familiar.

4. También en esta primera infancia una propuesta de atención destinada a estimular a tiempo, a compensar inicialmente, los déficits de desarrollo, incluidos los de relación e integración social.

5. Una propuesta múltiple, para los diferentes ciclos de la infancia y la adolescencia, destinada a hacer posibles las paternidades y maternidades eficientes, para ayudar a adquirir y mantener las competencias parentales necesarias en cada etapa.

6. Un sistema integrador de espacios infantiles de encuentro educativo a partir del ocio creativo y de las relaciones con figuras educativas que construyen referencias, que pasan a ser referencias adultas positivas en sus infancias, complementarias de las que tienen en casa o en la escuela.

7. Un programa múltiple destinado a acompañar la escolarización, en el territorio, a hacer real la idea de que educa la comunidad, que incluya respuestas singulares para las situaciones de dificultad.

8. Un sistema compartido entre sistemas y recursos para hacer posible el acompañamiento educativo de los niños y niñas del territorio con grados diversos de intensidad (en función de las situaciones y las edades).

9. Un sistema de mediación para el abordaje de los conflictos y tensiones en los grupos familiares y de las tensiones adolescentes con la comunidad.

10. Una propuesta de integración de diferentes recursos locales para acompañar las transiciones de la adolescencia (para ser joven después de la ESO).

A L'ESCOLA, EL CODI PENAL DONA PODER PERÒ NO AUTORITAT

2011-10-31T10:23:00.001+01:00

Quan definim l’educació dels adolescents en relació amb els conflictes i les violències fem servir dues idees: tenir autoritat no és tenir poder sinó aconseguir l’ascendència; els i elles accepten quasi tot dels adults menys la hipocresia i la incoherència. D’altra banda, en una societat sana es pensa que el codi penal ha de ser l’últim instrument per resoldre les conductes no acceptables i cal fer-ho servir el menys possible.
No resumeixo les tres idees perquè aquests dies tinguem alguna nova tensió adolescent sinó perquè, després de diversos conflictes escolars amb pares i mares, les autoritats educatives han posat en marxa una modificació legal per a que es reconegui com a autoritat pública tots els mestres i professors. Molts anys d’adolescències i de tensions amb el sistema penal fan que es disparin totes les meves alarmes cada vegada que les autoritats el fiquen a l’escola.
Educativament parlant, el que intentem mantenir o recuperar és que el mestre o professor que s’ocupa del nostre fil o filla tingui autoritat. Això significa que el pare o la mare li reconeixen unes qualitats humanes i professionals que fan confiar-li el seu infant o adolescent per a que esdevingui una part molt important de l’acompanyament educatiu que necessita. També significa que l’infant o l’adolescent reconeixen en el seu mestre una persona que reuneix dues característiques: es preocupa per la seva persona i té un conjunt de sabers científics i vitals que li poden ser útils per a créixer i aprendre. Construir i reconèixer l’autoritat és, per tant, una actuació destinada a construir l’ascendència: el reconeixement de la seva vàlua i el permís per a que es fiqui en la nostra vida, per a que influeixi en els infants i els acompanyi. Ara, però, sembla que construir l’autoritat és distribuir galons per fer quadrar els pares. No cal pensar en construir la confiança.
Fa molts anys que a moltes escoles de Catalunya funcionen programes de mediació. Eduquem l’alumnat sobre la idea que els conflictes es poden resoldre positivament sense que calgui la violència, o que tot s’acabi amb el acompliment d’una sanció. A més, algunes escoles gestionen els problemes de convivència cercant mesures de reparació o de ajuda a d’altres que suposin la implicació de l’alumnat en la vida de la comunitat que altera. Ara, resulta que això només val per al nois i noies. No serveix per al professorat ni per als pares i mares. És igual si l’alumnat es dona compte de la nostra hipocresia i deixa de creure que val la pena conviure.
La nova consideració de autoritat pública no té altra funció que modificar la sanció penal quan algú agredeix, de qualsevol forma, el professorat. Així, podem tenir un autèntic judici i una pena de presó que imposar. Estem en un país molt afeccionat a fer legislació emocional, a canviar les lleis i a recórrer al codi penal quan una dificultat singular s’escapa a les nostres previsions. Sabem perfectament que el codi serveix de ben poca cosa i coneixem que és un mal aliat educatiu. Tanmateix canvien la llei perquè, ens diuen, farà por i dissuadirà. Ara, sembla que una actuació mes dura de jutges i fiscals produirà la recuperació de l’autoritat educativa perduda.
En la meva tasca professional en centres de protecció de menors comprovo com no és infreqüent que un educador sigui agredit. Normalment aquest professional, abans de presentar una denuncia, el primer que es pregunta és en quina mesura això serà útil en la educació del menor i com podrà controlar o aplicar una intervenció penal que s’escaparà de les seves mans. Per què les autoritats educatives no fan el mateix? El noi o la noia seguiran a l’escola. Els pares tindran que confiar algun dia. Ajudarà poder demanar dos anys de presó en lloc d’uns mesos? Tenim un problema d’ascendència educativa de l’escola i de desconfiança absurda de les famílies en el professorat que va molt més enllà dels conflictes durs puntuals. Una realitat en la que, fora de la demagògia, ben poca cosa pot fer endurir la llei penal.
(Publicat al suplement Criatures. Diari ARA. 29.10.11

El calendari i els horaris ... dels infants

2011-09-18T12:49:00.004+02:00

En temps de supressió de sisenes hores i disussió sobre calnedaris, el web del Consorci d'Educació de Barcelona publica, al seu bloc, la següent reflexiò:

Les vacances han arribat a la seva fi. llarg d’unes setmanes, hem comprovat que els pares i les mares, i els avis, eren responsables d’unes criatures vint-i-quatre hores al dia, sense cap institució que els contingués unes hores. Ara s’acosta l’escola i, mentre anhelem que arribi, reapareixen debats sobre calendaris i horaris, i de nou sembla que tot té a veure amb allò que han de fer les escoles i els professionals de l’educació, amb els serveis que han de prestar.

Potser no seria sobrer aturar-se a situar el debat i les necessitats de tots plegats. Primerament, aclarir què ens passa a les persones adultes: treballem massa hores; hem canviat els estils de vida i les preocupacions familiars són secundàries; els grups familiars són molt diversos, canviants i fràgils; les raons per posar infants a les nostres vides no són gaire clares i després no acabem de saber com educar-los; la precarietat i la pobresa obliguen a dobles salaris i llargues jornades, etc. I, també, els efectes de tot plegat sobre els infants. Les famílies prolonguen el temps d’acolliment (o recollida) dels nens i reclamen institucions que els custodiïn el màxim de temps possible. Ells i elles es veuen sotmesos a una custòdia encadenada en la qual es van juxtaposant activitats i institucions al llarg del dia.

Assistim a una mutació total dels temps i els espais de la infància. Resulta estrany parlar de temps lliure, de temps extraescolar, de temps d’oci. L’espai pot ser escolar, però s’hi fa alguna cosa no escolar; i viceversa, en espais lúdics es fa reforç escolar. L’entorn pot ser el familiar, però la situació és de solitud. El migdia té a veure amb l’alimentació, però pot ser un temps d’orfandat escolar. Allò que es defineix com a temps infantils són en realitat temps adults. Horaris i calendaris de la infància són apèndixs d’horaris i calendaris adults. Els horaris adults es resolen recorrent als horaris infantils.

Així, les associacions de pares i mares se senten atrapades per la pressió familiar per organitzar activitats extraescolars. Hi ha una pressió per afegir «guarderia» i aprenentatges a l’horari escolar. Sovint l’elecció de centre té a veure amb l’existència d’aquestes ofertes. La gran demanda adulta és l’ampliació dels temps de custòdia, i aquesta ampliació recau en primer lloc sobre la institució escolar, i després sobre les administracions locals. A més, les activitats extraescolars es converteixen en un nou negoci privat fora de tot control en clau d’infància. Més enllà de l’escola hi ha molt per emplenar. El resultat és la hiperocupació de la infància.

I com a principal impacte, el joc, necessitat bàsica de la infància, desapareix com a objectiu i com a demanda.
Com que aquesta complexitat té moltes variables, les solucions no són ni fàcils ni úniques. Cal, però, aclarir i defensar, si més no, la perspectiva. No es tracta de conciliar temps adults, sinó d’emmotllar en primer lloc les nostres necessitats a les dels infants. Un exemple clàssic: els sindicats no han de reclamar llars d’infants als llocs de treball, sinó formes de treball que permetin als treballadors fer de pares i mares. Les llicències laborals per fer de pares i mares no són polítiques de família, sinó polítiques d’infància, propostes per dignificar la paternitat i fer possible que els infants tinguin temps de vinculació i estima. I n’hi ha més.

Les respostes que es donen no es poden acabar convertint ni en més escola ni en assistencialisme educatiu construint temps de custòdia. La gran necessitat dels nens i les nenes és tenir temps propis que responguin a una proposta de desenvolupament coherent en la qual se’ls permeti ser nens i nenes, en la qual el joc sigui un aspecte central i puguin compartir, explorar i aventurar-se. I això ha de passar amb pares i mares i sense la seva presència. De manera planificada i de manera lliure, a la ludoteca, al pati de l’escola i al parc. Sempre en companyia d’altres infants i no en la soledat de les pantalles a casa. Calendaris i horaris? Sí, els que els infants necessiten.

EDUCAR LA INDIGNACIÓN

2011-09-05T11:17:00.003+02:00

Este mes el comentario El vicio de educar, en Cuadernos de Pedagogia vuelve a la Educaciòn para la Ciudadanía en tiempos de indignación.

Para pensar y enamorarse no hacen falta dogmas

2011-09-02T20:05:00.004+02:00

Hoy, 03.09.211, el suplemento "Criatures" del periódico ARA publica una mis columnas quincenales sobre los mundos adolescentes. Como el Papa ha andado por diversas latitudes y buena parte de mis amigos y amigas no se defienden con el catalán, he pensado que ayudaría a compartir ideas publicar aquí una versión en castellano. Además, la publicación incorpora un curioso error del periódico al titular el texto de la siguiente manera: Para pensar y enamorarse no hacen falta drogas. Doy fe de que todavía no considero al Papa una droga, pero podemos hablarlo. ¿En que estaría pensando el corrector?

Para pensar y enamorarse no hacen falta dogmas

Entre los seguidores del Papa, jóvenes y no tantos jóvenes, he visto muchas caras adolescentes. He escuchado cómo alguno de ellos decía que había ido “a encontrar a Jesús”. En alguna foto se veían a chicas “peregrinas” en sujetador contestar a monjas increpadoras que se descubrían porque querían ponerse morenas. También he oído cómo, entre las experiencias que algunos se llevaban, una importante había sido tener ocasiones de ligar, aunque rápidamente añadían que sólo para dar besos. Sin embargo, en los “sermones” que habían escuchado todo era claro: hay que ir a misa, comulgar y confesar; además, encontrar el jesús buscado es una cuestión de sacerdocio, vida consagrada o matrimonio. Siempre he dicho que hay adolescentes para todos los gustos, también para ir a ver el Papa, pero, ¿cómo encaja todo esto con una adolescencia razonable?

Todos estos flashes de los medios de comunicación de hace dos semanas me hicieron pensar en las diversas contradicciones que supongo vivían sus vidas adolescentes, pero especialmente en una: cómo se situaban ante “el dogma”. ¿Los adultos que los iban adoctrinando que esperaban de ellos y ellas? La cuestión del Papa sólo ha sido lo detonante. Hablaría igual de todas las religiones y de buena parte de los discursos políticos. Todas las religiones y las teorías globalizadoras intentan ser dogmáticas. Es decir: las verdades son lo que son y no son aceptables las interpretaciones. Ni se puede pensar, ni se puede acomodar el pensamiento a la realidad cambiante. En la vida consagrada no caben besos enamorados.

Pero, ¿qué hará un adolescente que apenas acaba descubrir la relatividad del mundo, que se atreve a pensar de manera diferente de sus adultos, que experimenta sensaciones desconocidas? Puede no pensar nunca, puede quedar atrapado por varios dogmas o puede aprender a ser el mismo. Conocemos perfectamente qué pasa con los adolescentes que son víctimas del dogmatismo. Encuentran adultos que les venden las respuestas basadas en dioses buenos, patrias auténticas, causas claras por las que luchar y se apuntan. Asumiéndolas se ahorran pensar y dudar. A veces, acaban formando parte de las “milicias” que difunden con violencia el dogma.

Las doctrinas siempre intentan llevar su dogmatismo a la vida cotidiana. Las religiones definiendo el comportamiento moral y las teorías políticas fijando desde el poder el comportamiento correcto. El adolescente, que se siente auténtico, que intenta tener un estilo de vida propio, descubre que a las monjas con cofia no los gusta su bikini de marca y hasta se meten con mujeres de otra religión que llevan pañuelo. Incluso encontrará que le venden estudios en los que se demuestra que si practica la religión no consumirá drogas. Será fácil que se sienta llamar pecador o delincuente. Viendo y escuchando la información de estos días recordaba una alumna del curso pasado, católica militante, que me discutía enconadamente cualquier teoría que pusiera en crisis su pensamiento sobre la familia mientras hacían manitas bajo la mesa con el compañero enamorado de al lado.

Igualmente, él o ella que acaban de descubrir la diversidad entre sus formas de ser y entre las personas que les rodean, oyen un discurso en el que se habla de fieles e infieles, de nosotros y los otros, los de dentro (de la iglesia o la patria) y los de fuera. Escuchan discursos en los que sólo son buenos los que piensan como nosotros y que lo que conviene hacer con ellos es convertirlos a la fe adecuada. ¿En qué bando se quedarán?
¿A qué viene esta reflexión? Si queremos educar a los adolescentes, si queremos hacer educación en valores, algunas vías no son aceptables. Educamos a los adolescentes para que aprendan a ser personas que piensan, que piensan autónomamente. Construir la propia fe, la propia manera de pensar, no se comulgar con dogmas. Tener ideales sociales no es reducir la realidad a una doctrina conservadora, nacional o revolucionaría a imponer. Cuando los niños crecen y empiezan a no depender de nosotros es cuando debemos descubrir la inutilidad y el abuso de catequizarlos. Si han crecido sanamente lo primero que harán al llegar a la adolescencia será descubrir hipocresías, ver contradicciones, buscar honestidad en los comportamientos, practicar el criticismo.

"CONCILIAR PER EDUCAR" O LA MANERA D'OBLIDAR LA INFÀNCIA

2011-07-12T14:27:00.000+02:00

Avui he assistit a la presentació del treball "Conciliar per educar". Un tripartit estrany (Cercle d'Economia, Esade i Fundació Bofill) organitzava l'acte per posar de relleu algunes de les idees clau de la qüestió i, quan estic redactant una proposta sobre polítiques locals d'infància, he considerat que pagava la pena compartir una estona de reflexió. Tanmateix, he incrementat la situació meditatiu irritativa que presideix la meva vida professional i he comprovat que el títol era poc més que un altre dels eslògans que ens governen. Fins i tot m'era estranys veure com la Fundació Bofill abonava algunes de les simplificacions educatives que s'exposaven.

Ni una referència a la infància. Com a màxim han parlat de menors i, encara més irritant, situats dins o al costat de les persones dependents. El text principal és d'una jurista d'Esade que curiosament no parla en cap moment de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets del Infants. Si volen parlar de conciliacions de temps que parlin, però que no utilitzin ells fills com a coartada! Aquí, la seqüència d'arguments és un altre:

Els infants tenen dret a tenir persones adultes a les que importar. Tenen dret a que les persones adultes s'ocupin positivament d'ells i elles. Tenen dret a rebre el conjunt d'estímuls i acompanyaments que fan possible la seva educació. Allò que estem preservant són drets dels infants no del adults. En què queda "l'interès primordial del menor" si seguim definint-ho des dels drets adults?
La primera víctima dels nostres canvis socioeconòmics, de les transformacions familiars, dels diferents estils de vida, són els temps de la infància. El que cal conciliar són els temps de la infància i els temps dels adults (especialment alterats avui). No estaria de més que algú del seminari que ha donat lloc al text fes una invocació elemental a Tonucci, a la ciutat dels infants o a les claus del que significa educar en la primera infància.
Si veritablement pensem en la infància, com a mínim cal intentar tenir en compte la seva perspectiva, els sus temps, les felicitats i els malestars que els acompanyen. Allò que hem fet amb la perspectiva gènere ho exigeix la infància.

He estat a punt de sortir de la sala quan, a major argumentació, s'ha insistit en que la conciliació familiar redueix "el fracàs escolar". Això si, ara ho decoren amb el concepte de drets de "tercera generació". Tenia la idea que a la Fundació hi havia una altra idea de les diferencies d'èxit i, en qualsevol cas, pensava que per a justificar el dret d'un nen a tenir més temps de mare no cal referir-se a desastres futurs. Els infants tenen dret a tenir infància. Després ja vindrà saber si acaben a la presó o a una escola de negocis.Tampoc és que s'hagin molestat en aclarir el garbuix intencionat entre ensenyar, educar, etc. i com es fa cada cosa avui. Però, oblidar-se de com s'educa avui condueix a reclamar serveis per al temps que els adults no dediquen a la infància..

Si encara els desacords eren pocs, només faltava la incorporació de les teories de "la cura". Resulta que tenim cura dels nens, com tenim cura dels avis, com tenim cura de les persones malaltes, ... Els infants són estimats, estimulats, educats ... especialment el que hem de fer amb ells i elles és construir oportunitats per a que tinguin infància i per a que tinguin futur. El seu "ser infants" i el seu "ser persones" necessita d'altres, però no són persones "a l'espera de", ni "encar no", que necessiten ser completats. La gran dependència que tenen de nosaltres és que, per a exercir els seus drets, necessiten persones adultes benèvoles. Les polítiques d'infància tenen discurs propi, autònom. Un discurs que no pot dependre, com ara està de moda, ni dels discursos sobre les famílies ni dels de la cura i l'atenció a la dependència.

Els infants no són "una part de", subsidiaria d'altres. Si volen realment fer possible l'educació que comencin per mirar-se els infants i considerar, en primer lloc, les seves necessitats.La conciliació de temps amb la infància primer neix dels drets dels infants, després considera les formes adultes per viure millor.

LA JUSTÍCIA JUVENIL EM DEPRIMEIX

2011-06-16T19:56:00.001+02:00

A vegades escriure un post és deixar anar un sentiment que et domina. Això faig ara. Tot just acabo de visitar en un centre tancat de justícia juvenil a Ivan, un adolescent de 16 anys acabats de fer. Ens uneix una llarga historia d'intents meus per reorientar la seva vida i de pràctiques seves per complicar-se-la. Ara, està tancat per una situació d’agressió amb el seu pare i un acord judicial d'allunyament.

Pot xocar, però és bastant probable que aquesta resposta hagi estat necessària. S'havia saltat a la torera un internament més suau i acumulava unes quantes aventures delictives. Es possible que es converteixi en stop útil. Però... en sortir del centre, no surto de la vivència depressiva.

No és només perquè la visita ha estat en una habitació tancada, limitada en el temps i regulada pel personal de seguretat. Nin tant sols per comprovar que Iván ha de conviure amb mes “seguratas” de negre que educadors. Ni per saber que es passarà aquí sis mesos. Tampoc perquè conviu en un entorn violent en el que, com em deia, cada dia n'hi ha bronca al pati. Fins i tot he escoltat estoicament com m'explicava la historia d’una nit a les cinc de la matinada, despertat de sobte, emmanillat i amb l’habitació potes amunt.

La seva historia arrenca lluny d'aquí amb maltractaments i abandons i segueix amb una adopció mal feta. Si poguéssim sintetitzar el que li passa diria que té un greu trastorn de les vinculacions, adobat en una adolescència explosiva. Alguna de les últimes bronques va coincidir amb el descobriment que el seu pare biològic acaba de morir en el país d’origen. Quan he marxat del centre la seva demanda ha estat: digues al pare (actual) que tinc ganes de veure'l.

No, no m'han deprimit tant el que ara està passant a les seva vida (envoltat de més violència que la que ha fet servir) com comprovar les lectures que fan el meus col·legues que l'atenen i la seva confiança en la incidència terapèutica i educativa dels sistema penal. Consideren que si ha fet molts delictes ha de pagar molt i que això serà una dosi de realisme que el farà situar-se en la seva realitat. Non troben estrany que a qui té un problema de saber si importa algú, de descobrir que pot estimar perquè se sent estimat, tenir-lo molts mesos en internament, lluny d'aquesta vinculació paterna que està reconstruint, pot ser el final del desastre, o el desastre final.

Em deprimeix que justament els que treballen a la justícia de menors no acceptin el que la pròpia llei diu i no s'aplica: que les mesures no han de ser les que corresponen a la gravetat penal sinó

les adequades a cada menor en cada situació. No considerin que el jutge, a proposta seva, pot deixar en suspens, o canviar, una mesura si es comprova que esdevé inadequada. Em deprimeix comprovar que no consideren com els adolescents, al final, també són el resultat de les nostres respostes als seus malestars.

EL SITEMA I ELS ANTISISTEMA

2010-10-06T14:16:00.001+02:00

Després de la vaga general (expressió si més no de que la nostra submissió al poder no és total) he gastat moltes hores contestant a professionals dels mitjans de comunicació a propòsit del gran "sarao" violent que es va muntar en diferents moments i llocs de la jornada. Moltes dosis de "pedagogia social" i de paciència!
Com sempre, algun irresponsable polític inventa un titular per crear oposició o per posar distància, o algun mitja dona amb "el" titular suposadament definidor (tolerància, pervissibitat, ocupació de BCN pels antisistema internacionals, etc.) i ja tenim una nova construcció social de la que viure.
No podríem pensar una mica més?
Entre les irritacions on line i preocupacions més reflexives vaig escrire per a "Catalunya Cristiana" (agosarats i sensibles per demanar-m'ho) un petit article d'opinió. Com que aquest mitjà no és dels que amb una certa assiduïtat escrigui ni sol ser de lectura de qui em llegeix ho trascrit aquí:

VIOLÈNCIES JOVES CONTRA UNA SOCIETAT VIOLENTA I INJUSTA

Jaume Funes

Tornen els rius de “tinta”, ara digital, davant de l’espectacle dur d’algunes confrontacions violentes el dia de la vaga general. I els que hem passat bona part de la nostra vida intentant ser útils en les vides adolescents i joves som interrogats sobre els “per quès” del que passa i responem mirant d’aconseguir que la persona que ens escolta no ens acusi, després, de justificar allò que intentem explicar i entendre.

Si ens interroguem de bona fe, hem de començar per acceptar dos criteris. El primer té a veure amb valors: la violència no és una manera acceptable d’aconseguir res. No existeix cap idea, cap bandera, cap pàtria, cap deu, que justifiqui la utilització de la violència. Però, atenció, cap. Moltes persones i institucions que acusen els altres de violents (especialment si són joves o diferents) utilitzen per sistema la violència. Sovint, intenten que els joves se sumin a guerres santes però de cap manera a la radicalitat.

El segon, representa una opció intel·lectual: no construir etiquetes, no simplificar els fenòmens. La diversitat juvenil, la multiplicitat de conductes violentes, la diversa funcionalitat que aquestes tenen i els diferents contextos en els quals es produeixen no ho permeten.

Fets els aclariments, siguem honestos i pensem en una petita part de la realitat existent darrere d’algunes de les conductes “violentes” de rostre jove, la que té a veure amb la “contestació del sistema”. De nou dos idees. En primer lloc, no cal argumentar massa per arribar a la conclusió que el món en el que vivint (el més pròxim i el global) és injust, desigual, inexplicable, esquizofrènic, egoista, ... Potser, tampoc caldria defensar que és més que raonable que una persona jove no estigui disposat a empassar-se-ho. Si pensen, si els ensenyem a pensar i no tant sols a consumir, no poden combregar amb la irracionalitat i, com a mínim, ens faran la punyeta desequilibrant amb els seus interrogants les nostres escasses certeses.

En segon lloc, el món en el que vivim no pot ser, per definició, inamovible. Qualsevol sistema ha de poder ser contestat. Si més no, el ciutadà jove que desitja un altre món ha de poder treballar personal i col·lectivament per canviar-lo. Si no li agrada el present ha de poder construir un altre i ha de poder imaginar-se a estones que pot (que poden) tenir un futur diferent. I, així, tenim un segon problema quan ells i elles comproven que els mecanismes participatius de la democràcia formal permeten canviar molt poques coses. Menys encara si el poder és gerontocràtic. El cercle es tanca quan comproven que només amb la violència s’obté algun resultat i s’ocupen més minuts de telenotícies.

Després d’invocar la pau, reconèixer la complexitat, acceptar com a saludable estar en contra d’aquesta societat i reconèixer que no estem gaire per canviar-la, què queda? Acceptar la radicalitat democràtica, que puguin contestar-nos utilitzant procediments que no són els previstos, que ens incomodin, que neguitegen part dels nostre benestar. Acceptar altres formes de convivència, participació, dinamització social i estils de vida que ens disgusten, però que ens recorden la nostra humanitat. Només així poden negar-les la utilització de la violència per canviar el món

PER QUÈ NO PUC SUPORTAR LA LEC

2010-03-18T21:30:00.003+01:00

Fa dies que no posava unes ratlles en aquest bloc, entre d'altres motius perquè m'ocupa un altre que haig de fer amb els alumnes: Adolescències virtuals.
Avui, però, he tingut que posar-me a preparar una tertulia que l'Escola de pares de l'AMPA DE l'Escola Salvador Llobet de Granollers organitza per parlar de"Com afectarà la Llei d'Educació a les famílies: una oportunitat?", i després de la vaga d'ahir no puc menys que anotar algunes dels coses que diré demà.
Aquesta és un llei que no he aconseguit que m'agradi tot i fer grans esforços de comprensió. Per suposat que comparteixo moltes de les veus políticament critiques pel lloc en el que queda l'educació publica, per l'acceptació de segregacions o la no defensa de l'escola com el lloc del pensament científic per damunt de dogmes i adoctrinaments. Però, no ve d'aquí la "mania". Neix de tenir que suportar un text que -a Catalunya, bressol de bona part de la renovació pedagògica del segle passat- no conté ni una línia de pedagogia, d'innovació educativa. És una llei que, sent benèvols, hauria estat útil fa tres dècades. Però que ara aporta ben poc.
No sé quina escola imagina el Departament d'Educació i en quina somiaven al Parlament, però és ben curiós la quantitat de vegades que parlen de l'esforç, el treball, l'estudi, l'excel·lència, el rendiment,... fins arribar a la meravellosa frase (de la que tinc curiositat per conèixer l'autor) d'afirmar (article 79.1.b) que el segon criteri pedagògic d'organització de l'escola es :"Educar en el deure de l'estudi de manera que esdevingui un hàbit". !!!! Algú sap què significa i com es fa?
En faria il·lusió una llei que no fos un regalament però ho suportaria si, al 2009, no parlés encara de "matèries", si no digués que la funció docent consisteix en la "transmissió de coneixements", si no parlés de les tecnologies de la societat de la comunicació com a "eines metodològiques", si els pares i mares tinguessin algun dret més que ser informats, si poguessin veritablement implicar-se en educar conjuntament, si els ajuntaments poguessin fer alguna cosa més que posar terrenys i procurar tenir escoles bressols no importa com , si, si ....
És un desastre escassament atractiu per moltes de les coses que diu. No pot seduir perquè no és veritablement d'educació i, a sobre, és del segle passat.
M'oblidava. Si algú vol saber perquè alguns i algunes mestres sensats també fan vaga que llegeixi l'editorial de Perspectiva Escolar: "El curs de competències per a responsables"

UNA LLEI QUE NO ÉS D'INFÀNCIA

2010-01-20T20:02:00.047+01:00

El dimarts 19 de gener ha tocat compartir temps amb parlamentaries i parlamentaris parlant de la futura Llei d'Infància. les compareixences van ser moltes i curtes, com si tinguessin presa per liquidar un tema menor. La majoria van servir per posar de manifest que si el projecte continua com està difícilment serà una llei de tota la infància. Com a màxim serà una nova llei de protecció millorada.
Al matí, la Fundació Catalana de l'Esplai va expressar el seu desconcert perquè al text en discussió hagués desaparegut un vell capítol en el qual es descrivien els gran recursos i serveis per atendre els infants. Tota l'educació no escolar, per exemple, seguirà sense cap referència política i normativa.
Poc més tard el Casal dels Infants va recordar que la pobresa és una veritable condició de risc a la que cal prestar atenció. Va tornar a recordar que haver migrat no elimina la infància i els seus drets i acabà recordant que la llei ha de dir alguna cosa quan l'administració protectora no respon.
A la tarda va arribar el temps de les meves aportacions (podeu veure bona part d'elles al Canal Parlament ). Per a no avorrir massa el personal vaig suggerir que acceptéssim tres mirades: què diria un infant en llegir la llei; els problemes adults amb els seus adolescents; les preocupacions professionals.
De la mirada infantil vaig suggerir la necessitat que sigui obligatòria la lectura de totes les lleis des d'una perspectiva d'infància ; la necessitat d'orientacions per definir en què consisteix l'interes superior del menor; la obligatorietat de crear condicions per a que tot menor pugui ser escoltat, en lloc de definir si té o no maduresa. Especialment, vaig posar de relleu la perplexitat de qualsevol infant quan no ajuden a la seva mare però el treuen de casa, ningú l'ajuda a fer deures però ha d'anar a un centre obert al que no van els seus amics, etc. Sense un capitol destinat a definir de quines maneres s'ajuda a l'infant a ser infant i a fer possible els seus drets, la llei no serà d'infància.
Curiosa llei aquesta que definirà com ha de ser un parc infantil però ni anomena les ludoteques, que per a dir què és un centre obert et remet a l'annex de la Llei de Serveis Social, que en lloc diu com s'ajuda els pares i mars, com s'aten a la petita infància, que ...
De les bronques amb els adolescents vaig recordar la manca de resposta a qüestions molt recents: la contradicció sobre el que poden o no poden decidir; la complicació d'intentar protegir-los quan no volen; les relacions entre sistema protector i sistema penal.
La futura llei permetrà la decisió d'una adolescent sobre la seva maternitat i la sancionarà si no és puntual quan arribi al centre en el que està protegida; no s'atreveix a parlar d'habitacions tancades sinó de "configuracions arquitectòniques"; sembla que estiguin esperant que un adolescent protegit que genera problemes faci un delicte per enviar-ho al sistema penal; si no té 14 anys i infringeix la norma s'obliden de com prestar-li atenció des del territori. Es literalment absurd que una llei que no diu res de com cercar les complexes respostes que necessiten els adolescents inclogui tot un reglament sobre com han de comportar-se en els centres.
La mirada professional (que ja no recull el vídeo del Parlament suposo que per haver superat el temps reglamentari) la vaig concentrar en desmuntar el Títol III dedicat al "risc". No es tracta de prevenir infàncies sinó de modificar els contextos en els que es viuen les infàncies. Calen plans d'infància no plans preventius. no necessitem un llista d'indicadors sinó descripcions actualitzades de con afecten els infants les diferents situacions socials, familiars, relacionals que han de viure.
Però aquests és un bloc i no una revista en la que es pugui explicar tot el que es va dir, especialment després amb les preguntes i respostes dels grups parlamentaris.
A veure si tenim temps per una altra nota d'aquest bloc.

Año Europeo contra la Pobreza y la Exclusión

2010-01-07T19:29:00.029+01:00

Tenemos un año acabado de estrenar. Nuestras autoridades parece que presiden Europa y la etiqueta para definir oficialmente aquello que debe preocuparnos es la POBREZA Y LA EXCLUSIÓN.
Se me pasaron los días sin escribir ni un apunte en el bloc, pero sí anduve por Pamplona trabajando con las gentes de Cáritas y con la Red de Lucha contra la Pobreza el "acompañamiento" como forma profesionalmente humana de atender a esas personas a las que vamos dejando a un lado, o las que hacemos cada vez más difícil formar parte de la sociedad.
Esos mismos días, también en Iruña, la Cátedra Unesco de la Universidad Publica celebraba un Foro Propositivo para construir colectivamente una propuesta activa que evitara la conversión del Año Europeo contra la Pobreza y la Exclusión en algo más que literatura barata.
La propuesta aprobada tiene 50 concreciones aplicables. De ellas me gustaría destacar la reclamación del doble derecho: el derecho a las prestaciones y el derecho al acompañamiento, al apoyo personalizado para construir un camino de cambio o de retorno a la pertenecia y la participación social. Igualmente, la reclamación para los Servicios Sociales de la superación de un modelo basado cada vez más en la gestión de prestaciones, para hacer posible su dedicación al apoyo y el acompañamiento de personas y grupos.

La Cátedra Unesco anda todavía en obras (su web) pero, de momento, se puede bajar la Declaración de otro espacio de la red.
Ah ..., si además quereis darle vueltas a cómo acompañar os invito a mirar (y leer) el último número de la revista Educación Social., que va sobre La atención socieducativa en las transiciones vitales.

EL DRET A RELACIONAR-SE AMB PARES I MARES ÉS DELS INFANTS

2009-12-06T21:04:00.005+01:00

M'ho temia, però sempre hi torno. Torno a intentar dir alguna cosa sensata en els "guirigalls" dels Matins de TV3, però sempre m'enreden. Aquesta vegada m'havien jurat que seria un diàleg tranquil, a dos o tres bandes, sobre la part invisible de les violències de gènere (o com a mi m'agrada dir, de les violències en els grups familiars i els contextos de relació afectiva): els infants. La pregunta que sembla serà objecte de debat és si Els pares maltractadors han de poder veure els seus fills? i el debat, una vegada més, assembleari. Escric ara penedit (vista la llista de convidats) perquè no vull discutir dels infants en mig de discursos monolítics sobre la "violència masclista" i batalles d'advocats en favor d'alguna de les parts.

Crec que he parlat i escrit moltes vegades dient que protegir a la infància no és abandonar les dones, ni protegir les dones ha de ser oblidar els infants. Una de les últimes al llibre El lugar de la infancia. Però també en aquest tema els infants són secundaris. Ho van ser en la Ley Integral. Ho van ser no fa gaire en un document acordat en el Congrés sobre la "violència masclista" en el que es demanava la prohibició de les visites als seus fils dels homes condemnats per aquesta categoria de delictes. I ho primer que un pensa es que farien un gran favor a la infància si deixessin de parlar i de legislar sobre la infància des de les perspectives i els problemes adults. D'aquest tema s'ha de parlar en les lleis d'infància, des dels drets i les necessitats de la infància, tenint en compte el que pensen els professionals que s'ocupen de la infància, especialment de la que pateix els maltractes dels seus adults.

Una proposta respectuosa amb els infants sempre hauria de considerar aquests tres criteris:

Recordar que el dret de visita, de relació, és dels infants (0-18) no dels seus adults (o com a mínim és un dret secundari del dels fills i filles)
Tenir en comte que cada situació infantil és un món i no pot ser tractada igual. Que el que cal fer és estudiar les seves vinculacions, el sentit i el valor que dona a les seves relacions amb els dos progenitors. Consultar-lo, descobrir el que sent, el que pensa i imagina. Valorar la conveniència. Entendre que darrere les dues parts hi ha avis i altres familiars amb els que l'infat pot tenir vincles positius i útils
Que tot infant víctima directa o indirecta de maltracte, abandons, separacions ha de construir algun dia una explicació vital raonable d'allò que es incomprensible: que una persona que devia estimar-lo el va abandonar, maltractar (o a qui el s'estima). Que això no és pot fer simplement prohibint, per sempre i per a tothom la relació.

Però, si fa o no fa, això mateix ho haurien de fer amb tots els pares i mares condemnats per altres delictes greus de violència o de dany greu a la societat (com paeix un infant tenir un pare estafador a la presó que ha produït, per exemple, pobresa i suïcidis?)

Els infants sempre acaben sent víctimes de les nostres bogeries i necessiten ajuda per pair-les. Es dur per una dona, mare i víctima, acceptar que els seus fills tenen relació amb qui l'ha maltractat i per això necessita ajuda, no només com a dona sinó com a mare. No és fàcil, però cal recordar que primer, si, primer i no igual, es l'interès superior del menor, valorat escoltant-lo, per una persona no implicada en les violències viscudes.

JOVE I SENSE ESTRENAR

2009-12-04T18:28:00.005+01:00

El passat dia 20 N la jove Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants feia 20 anys i el BUTLLETÍ DELS DRETS DE L'INFANT (dretsinfant@esplai.org) en va demanar un petit article sobre el tema. "Una norma jove que no aconsegueix passar de les declaracions de bona voluntat". Com que un bloc és fonamentalment un lloc per a notes breus que soporten lectors fidels no ho transcriure sencer. Potser tindrem prou amb compartir algunes idees.

Fa ara un parell d’anys, escrivint les primeres pàgines d’un llibre sobre infància comentava que la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants ja estava entrant en la seva joventut i que, si fos un ésser viu, es “rebotaria”. Descobriria un món en el que no és fàcil tenir infància; no li agradaria la situació dels drets humans; reclamaria un lloc en aquest món que tot ho mira amb ulls d’adult. Ara, el pròxim 20 de novembre farà vint anys i lo més raonable seria manifestar que el vestit de la Convenció és petit i desfasat, que una societat complexa i acceleradament canviant té unes realitats infantils, unes necessitats, unes dificultats i uns potencials, molt diferents de les de la firma en 1989. Però, resulta més urgent denunciar que, malgrat les seves estretors, continua sent, entre nosaltres, molt poc aplicada. Està tan inaplicada que, malgrat els canvis, no entra en contradicció i és millor treballar per a què s’apliqui que pensar en modificar-la. (...)
Si en algun aspecte és especialment fràgil un text legal sobre els drets dels infants (que molts prefereixen anomenar “menors”, accentuant la seva subordinació als adults) és que qualsevol compliment depèn de benevolències adultes, sovint fràgils i secundàries. Darrere de tot dret d’un infant hi ha una obligació adulta, que pot ser viscuda como càrrega o com a concreció del compromís adult inevitable amb els nois i noies que estan en aquesta etapa de la vida. No sempre queda clar que no fer possible un dret d’un infant no és un simple dèficit o una injustícia més o menys gran, sinó una il·legalitat. Estem, per exemple, més o menys disposats/des a que es compleixi el seu dret a la salut, però no a crear les condicions per a que progressivament prenguin consciència del seu cos i el gestionin autònomament (veure sinó les darreres polèmiques sobre els anticonceptius d’emergència o l’avortament).
(...)
Proposo que dediquen la pròxima dècada a treballar dos preguntes (i fer reals les respostes):
1) quan treballem amb infants i adolescents, davant allò que els proposem o facilitem, com fem real que siguin subjectes actius de drets?;
2) amb quins paràmetres analitzem i valorem que les propostes d’actuació han estat definides i aplicades a partir de l’interès superior del menor? Potser quan la Convenció tingui 30 anys ja no la farem servir para seguir tractant-los com a objectes a protegir. Potser ja hauran trobat un lloc respectable en el món adult.

A més d'escriure he exercit, a L'Hospitaltet i Sant Boi, de predicador. El tema ha estat "Les pràctiques professionals en clau de drets". Però, aquest serà el tema d'una pròxima entrada.

EN JAUME S'APUNTA AL BLOC

2009-12-01T20:19:00.003+01:00

Bona part del meu ofici consisteix en "predicar", xerrar, suggerir, opinar, escriure. Majoritàriament m'ocupo de les adolescències i de les desesperacions que generen a moltes de les persones adultes que estan al seu voltant, començant per les autoritats, poc disposades a la contestació. Però també, especialment des del meu pas per la responsabilitat de defensar els drets de la infància i des que soc avi, he tornat a tenir cura de les primeres etapes infantils. No he deixat, però, d'ocupar.me de les dificultats i els conflictes socials (bona part de la meva vida està lligada als "quinquis dels 80") en una societat que té com a problema central l'exclusió.

Aquest bloc -un més a l'univers bloguer- neix simplement per a utilitzar les eines de la societat de la comunicació en l'intercavi d'idees sobre tots aquests mons i en la construcció compartida del coneixement. Els adolescents fa temps que són virtuals i estan on line; el meu alumnat em visita als webs (especialment si és primavera no té raons profundes per venir a classe); no sempre és possible escriure als diaris de paper, però molts amics del món de la comunicació truquen demanant idees i criteris davant un succés; bona part de la informació útil està a la xarxa.
Conclusió: passem a parlar i dialogar també a l'univers digital. Començo un "bloc", si més no per compartir idees i utopies amb "fans" que encara llegeixen el que escric i exalumnes que s'han fet grans i comproven que, per actuar, els ha servit un xic (no gaire) tot allò que els vaig fer estudiar. Com tothom que escriu memòries i diaris íntims espero lectors i escriptors de noves idees.

A veure quan puc posar el primer escrit!!!